El lauburu és un dels símbols recents de
la cultura basca que apareix entre els segles XVI i XVIII i que es generalitza
en el XIX i XX.
El lau
buru (que es tradueix en basc per "quatre caps"), no és res més
que una esvàstica, comuna des de l’antiguitat als pobles indoeuropeus i
d’altres zones del món, el nom de la qual sembla provenir del llatí labarum.
Per
parlar només de l’Estat espanyol, aquests símbols es troben també,
principalment, a Galícia, Astúries, Cantàbria, Aragó, País Basc i Navarra.
Algunes interpretacions afirmen que el gir cap a la dreta és el símbol de la
vida, i el gir cap a l'esquerra, el símbol de la mort, raó per la qual apareix
d'aquesta forma en monuments funeraris, encara que això sigui absolutament
discutible. També es consideren símbols solars d'origen celta.
Cal Ricardo del Poal
A la comarca de les Garrigues, de moment, en trobem un al Vilosell
(1775), a la Granadella i Granyena, segons ens informen els amics Vicenç Aguado
i Mateu Esquerda, a més del de Fulleda (1813).
En zones properes de l’Urgell, Santi Arbós n’ha documentat dos, un a
Montblanquet i l‘altre als Omells de Na Gaia, però ja de data posterior, cap a finals del segle XIX.
Montblanquet (1887)
Els Omells de Na Gaia (1889)
Pel que fa a la llinda de Fulleda (ara cal Carlos, i abans cal Masó i,
originàriament, cal Pons), trobem a més d’un petit lauburu a la part superior,
una inscripció que caldria analitzar.
Cal Carlos de Fulleda
Joan Yeguas creu possible a l’obra esmentada que el lauburu arribés a les
nostres terres “fruit de l’abundant emigració occitana”. Sense descartar-ho
totalment i tenint en compte que aquesta emigració és més aviat cosa d’èpoques anteriors
a finals del XVIII, pensem que la presència d’aquest símbol en cases d’aquesta
zona podria ser conseqüència del desplaçament al nostre país de picapedrers del
País Basc, fet que crec documentat fins al segle XIX o XX. De tota manera, un
cop “popularitzat”, no es pot descartar que fos reproduït per picapedrers
locals.
