2) Teresa Pallerola Domènech (1905-traspassada), Treseta el Sivestró, dona d'Isidre Saragossa Romeu (1897-traspassat)
3) Montserrat Pascual Saragossa, cal Sico
4) Carme Saragossa Sala (1927-2018), cal Sivestró
5) Margarida Segarra Puig (1924-2017), esposa de l’alcalde
6) Ramon Santamaria Prats (1926-1986), alcalde
7) MH Miquel Coll i Alentorn (1904-1990), president del Parlament de Catalunya
8) Sebastián López, Sebas (1945-2005), regidor de Cultura de l'Ajuntament de Saragossa
AVUI FA 40 ANYS!!!
Avui que fa 40 anys de la inauguració del monument a Agustina d’Aragó a Fulleda, el 9 de març de 1986, commemorant el segon centenari del naixement de l’heroïna descendent de cal Sivestró i cal Nofre, potser ja podem reflexionar del que va representar aquell esdeveniment i de les repercussions que ha tingut posteriorment. Fins i tot, també és hora de reflexionar si avui dia en dia seria possible uns fets com aquells.
Sens dubte, a instàncies del llavors alcalde, Ramon Santamaria Prats, i a través d’una comissió mixta –amb la implicació dels Fills i Amics de Fulleda i de l’Associació Cultural Recreativa el Forn- i l’ajut de bona part de la població i de diverses administracions, amb assistència de personalitats de prestigi (Josep Tarradellas, Coll i Alentorn...), el petit poble de Fulleda es va donar a conèixer arreu com no havia passat mai abans. A més, l’any següent, amb la col·locació del canó definitiu, es va acabar el conjunt monumental, amb una altra festa multitudinària que va comptar amb la presència del llavors ministre de Defensa espanyol, Narcís Serra. Vist amb perspectiva, només per tota aquesta projecció exterior, segurament, tot plegat hauria valgut la pena. Al mateix temps, l’antic carrer sense nom de les escoles es va passar a anomenar avinguda d’Agustina Saragossa i Domènech que tot just acaba en la zona de nova urbanització on hi ha el monument. A més a més, es va publicar un llibre d’història local –Fulleda i Agustina d’Aragó, de José Antonio Continente i Santi Arbós, amb il·lustracions de Ramon Santamaria i intervencions de Josep Bonet, Josep Lladonosa i Joan Bellmunt- que feia especial insistència en la investigació dels orígens familiars fulledencs de l’heroïna del Portillo, un volum que ja forma part de la bibliografia de molts estudis posteriors sobre aquesta figura històrica.
Ara, un cop passades aquestes dècades, què en queda de tot plegat? Dos esdeveniments actuals de la localitat, la Fira Heroica del setembre i la Marxa Heroica del primer diumenge de març, tenen un “cognom” que fa referència clara a Agustina Saragossa i Domènech. A més, el monument s’ha convertit en un punt de trobada d’àmbit local per determinades dates, com per la Diada Nacional de Catalunya, i la figura es vestida amb elements reivindicatius com pot ser roba de color lila (feminisme) o groc (amnistia dels presos polítics catalans) o enarborant fins i tot una estelada. En tot cas, lluny de qualsevol mitificació de caire espanyolista, absent ja des del primer moment l’any 1986, la figura es projecta a Fulleda en el seu vessant més feminista i alliberador contra l’opressió nacional. Potser algú ho trobarà contradictori amb certa imatge tradicional que s’ha donat de la nostra Tieta, en tot cas no més que l’ús divers que es fa de moltes altres figures històriques en funció d’interessos divergents.
La pregunta que ens podrem fer en aquest moment és si cal continuar explotant aquest tema o ja ha donat tot el que podia donar de si. De moment, que sapiguem, no hi ha cap iniciativa més en aquest sentit, encara que no seria pas la primera vegada que la societat fulledenca ens sorprèn.
També, com a reflexió final i amb gairebé tota seguretat, podríem afirmar que els fets de 1986 avui dia serien difícilment repetibles: ara no hi hauria monument... Les circumstàncies globals han canviat de tal manera que tenim seriosos dubtes que una figura molt fagocitada per l’espanyolisme més ranci pogués aconseguir el suficient consens social per acabar convertint-se en un monument a la Fulleda actual. El moment històric a nivell estatal d’aquell 1985-87 es va trencar el 2017, si no ho va fer abans. La finestra d’oportunitat històrica es va obrir un moment, el tren va passar una vegada ben conduït, i ara no hi ha ni tren, ni via, ni maquinistes... Cada cosa té el seu temps.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
