dijous, 9 de setembre del 2010

PREGÓ DE FESTA MAJOR 2010 PER JOSEP RAMON MINGUELLA I GRINYÓ 'TATI'


Fulleda, 27 d’agost de 2010

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE FULLEDA 2010

Bona tarda a tothom.

Gràcies, alcaldessa, regidors i regidores, autoritats, parents, amics i amigues de
Fulleda.

Un any més ja us ha arribat la Festa Major i, com s’acostuma a fer, heu escollit
un pregoner per intentar obrir-la de la millor manera. La vostra regidora Neus
Cornet em va sorprendre en demanar-m’ho i em va comentar que intenteu
buscar persones que tinguin una vinculació més o menys estreta amb Fulleda. En
el meu cas, us he de reconèixer que, tot i que hi tinc aquesta estreta relació
familiar i sentimental, no l’he practicat ni mantingut com caldria i us demano
disculpes si durant uns anys, per motius també familiars, laborals i que ara no
vénen al cas, no he pujat gaire, ni per Festa Major, a compartir estones amb
vosaltres. Malgrat tot, espero no decebre-us i que no us hagueu de penedir
d’haver-me triat a mi, entre un bon munt de gent que també ho hagués fet tan o
més be que jo.

Per començar, a títol de preàmbul, us vull anomenar el seguit de sensacions que
sempre em vénen al cap cada vegada que penso en Fulleda i que impliquen la
intensa vinculació d’aquest poble amb la meua vida:
· Fulleda és dels pocs col·lectius, per no dir l’únic, en què em criden pel meu
nom; a les Borges i a Juneda, els dos altres pobles als quals em sento
plenament vinculat, em coneixen amb un altre nom, i si us hi pareu a pensar
més aviat és una “collonada” que un nom.

· Fulleda sempre serà el poble dels meus avis, l’Antònia i el Josep de cal Farré;
també ho és del meu pare però a aquest sempre l’he conegut vivint a les
Borges més o menys a prop de la meua mare –fent de camioner, ja se sap...
Però m’agradaria destacar també que curiosament Fulleda sempre l’he
relacionat amb el poble dels “oncles”. Començant per l’oncle Ton, el gran de
cal Farré i el “mosso” Josep, de petit tenia la sensació que tothom del poble
era oncle meu o tia meua i per conseqüència tenia molts cosins i cosines,
tenia la sensació que tot el poble era de “família”. L’oncle “Sico” i el Maurís
s’encarregaven, moltes vegades, de portar-m’hi des de les Borges. Marejat
com una sopa, sortia feliçment d’aquell gran taxi per passar unes de les
temporades més felices de la meua vida infantil. La tia de cal Po, l’oncle Ton
de cal “Sico”, la tia Cèlia, l’”onclu” Prats i molts altres que seria llarg
d’anomenar... fins i tot els de cal Coixet i els de cal “Quimet” semblaven
oncles meus. Devia ser per l’amistat familiar o pel fet de viure tant a prop,
encara que mai no em van dir d’on treien tantes mocoses...

· A Fulleda s’hi vivia molt bé, tant o més que ara, ni tanta boira ni tanca calor.
Es bevia molt bona aigua, vaig descobrir el seu valor tot practicant l’esforç i
l’esport d’anar-ne a buscar a les entranyables fonts: la de la plaça, la de
baix, la del Salat i la més bonica, la de la “Marieta”; camí de la qual
considerava impressionant finca del Bertran. Però també s’hi menjava molt
bé, ja veieu que sempre he estat de bona vida i menjador, però la sopa de
lletres amb caldo de gallina, la carn a la brasa, el bon oli d’oliva, el pa amb vi
i sucre, les ametlles, figues, magranes, la crema, el menjar blanc, les
orelletes, fins i tot la padrina em feia orxata d’ametlles... i la meua
predilecció: les sopes de llet amb xocolata ratllada; mmmmmm, quina
exquisidesa! Tot plegat devia ser una de les raons més fortes per fer aquell
llarg i tortuós viatge...
· A Fulleda m’ho passava molt bé. Tot i que havia de canviar d’accent per
evitar que us n’enfotéssiu... “Mireu, ja ha arribat el de Borgeeeees!“ o , per
exemple, que em féssiu agafar mania per beure aigua del canal. Els dies
passaven molt de pressa. Jugar i jugar; ara em sento pacifista però em vaig
fer un fart de jugar a guerra en aquest poble, a les roques, sempre al carrer,
parlar, descobrir, només ens faltaven les piscines que teniu ara, però no les
trobàvem gaire a faltar.

· De fet, a Fulleda m’hi sentia (i m’hi sento) estimat; els pocs records del meu
padrí Josep de cal Farré són tots positius, plens d’afecte i felicitat, tot i que
em va costar assumir la crueltat de la malaltia que el va afectar en els
darrers anys de la seva vida. De la padrina Antònia en tinc molts més, en
quantitat i en qualitat, també tots ells impregnats d’afecte i acolliment. Qui
no es recordaria de la tieta Carme?, però de soltera tenia una forma tan
intensa de demostrar-me afecte que m’arribava a carregar... La tieta Mercè
era més dolça i no m’atabalava tant. També el fet de ser una família
nombrosa, amb els altres germans del meu pare, el Josep Maria i l’Enric,
em va anar configurant una àmplia xarxa afectiva que sempre ha suposat
una gran quantitat de vincles positius aixoplugats aquí a Fulleda. De fet, si
em preguntéssiu el nom de tots els meus cosins i nebots, feina rai...
Avui també estic aquí, poc o molt, com a vicepresident del Consell Comarcal,
però principalment m’agradaria estar aquí com a fulledenc “adoptiu”. Bé, si m’hi
voleu, hi tinc una pota, i m’agradaria aprofundir en aquests aspectes més
personals intentant completar la presentació que us han fet de mi al
començament.

Com us he dit, la meua relació amb Fulleda parteix de quan era com molts dels
infants que tenim per aquí escoltant o esperant que acabi d’una vegada.
Possiblement era molt trapella per provocar que ben sovint em “facturessin” cap
aquí dalt; també, pel fet de ser el primer nét de cal Farré, vaig passar molts caps
de setmana i vacances pels carrers, eres i voltants d’aquest bonic poble. De fet,
ho vaig fer durant l’etapa de la vida en què més creixes i aprens, quan ets més
receptiu i defineixes el caràcter i la personalitat pròpia.

Constato que convivia en aquest poble amb alguns de vosaltres i ben segur que
coincidim que en aquella època desitjàvem intensament que arribés la FESTA
MAJOR.

La màgia de l’envelat a la plaça, l’arribada dels músics -alguns menjaven
repartits per les cases, entre sessió i sessió de ball- i els pocs actes festius que
es podien fer en aquella època eren els més esperats de cada estiu.
Aquells estius van ser meravellosos; les darreres màquines de batre encara
ressonen en els meus records, també ho fan les olors del molí, del gra ensacat i
apilat a les entrades, especialment la de cal Ton del Po, i també les olors de la
verema, dels estables i de tantes altres estampes familiars i quotidianes.
Després d’aquesta potser massa llarga però essencial introducció, he de
reconèixer que la proposta que em va fer el vostre Ajuntament de fer de
pregoner m’ha fet feliç. Si de bon principi se’m feia molt costa amunt i més aviat
angoixant, hi he anat trobant el gustet i espero aconseguir seguir captar la
vostra atenció, fer-vos fer alguna rialla i allò que és més important: implicar-vos
i encomanar-vos uns sentiments i vivències que amb una mica d’imaginació i
records ben segur que compartireu amb mi.

M’agradaria destacar que no em sento sol en el meu relat, en el contingut i
l’essència d’aquest pregó. Fins i tot podria afirmar que el poden compartir moltes
persones de Fulleda i de fora vila que tinguin la meua edat , 5 anys amunt o 5
anys avall, ja que tots nosaltres podem ser d’una generació privilegiada i
aglutinadora d’importants canvis de la nostra societat.

Si ens hi parem a pensar, de tota la nostra vida o de totes les nostres vivències
podrem triar i destacar quines han estat importants, crucials, determinants per al
vostre desenvolupament personal -familiar, professional, social, etc.

Ja us he expressat la importància que van tenir per a mi les temporades viscudes
en aquest poble, però deixeu-me destacar també les relacionades amb la meua
joventut, que coincideixen cronològicament amb els anys que vaig anar deixant
de pujar a Fulleda coincidint amb meu creixement i l’avançada edat de la padrina
Antònia.

Concretament, sempre he manifestat la importància de la meua incorporació
escolar al col·legi Mare de Déu de Montserrat de les Borges. Després de la meua
escolarització primària a les escoles públiques “nacionals”, que se’n deia en
aquells temps, vaig fer el pas cap al batxillerat al col·legi dels frares caputxins i
vaig descobrir i incorporar a la meua educació i ideologia tot un conjunt d’idees
i consciència basades en la llibertat, l’antifranquisme, la catalanitat, el respecte a
les persones diferents, a la natura, a la muntanya, el cristianisme alliberador,
etc. Tot aquest seguit de valors i normes em va marcar per a tota la vida i em va
obrir el meu esperit a un món que fins aleshores era poc concret i fins i tot
ignorat. Malgrat tot , i tornant a la meua infància a Fulleda, algun detall i aspecte
dels que he anomenat ja m’havia encuriosit, tot i que per la mateixa innocència
infantil no li havia donat la importància que realment podia tenir. Aquest bagatge
que sense adonar-me havia adquirit de petit, es va completar i desenvolupar
molt més conscientment a partir de les vivències adquirides a Fulleda, amb la
seva gent i amb la meua família paterna. De la mateixa manera hi va ajudar la
influència del meu avi matern Ramon de cal Simon de les Borges, declaradament
i discretament republicà.

Sense voler, vaig anar assimilant molt naturalment, fàcilment i vivencialment
conceptes com l’estalvi d’aigua. Ara està en boca de tothom però aquí a Fulleda
ja es practicava acuradament anant a buscar aigua a la font i estalviant-la fins a
la darrera gota que anava al vàter, al corral o per regar algun test de clavells del
balcó que donava a la plaça. Un altre exemple és el reciclatge de les deixalles,
que ja estava totalment incorporat a les nostres vides. Res no es llençava: o
anava al corral, on porcs i gallines ho escuraven tot, o al femer, i més tard faria
cap al tros per adobar la terra. Pocs envasos s’utilitzaven, llaunes i papers eren
recuperats amb facilitat quotidiana i domèstica, el foc a terra o l’estufa
s’encarregava de recuperar l’energia de qualsevol deixalla que encara en podia
desprendre completant la de la bona llenya de sarments, rabasses o ametllers.
No puc estar-me de valorar les vivències experimentades a partir de les
conseqüències de la guerra civil i la postguerra. Quins aprenentatges de la nostra
història, crisis socials i polítiques recents podien ser millors que els que
expliquessin trobar alguna bomba amagada al bosc? També, els comentaris entre
adults i molt especialment de la meua padrina Antònia, que discretament però
també intensament mantenia una recança continguda cap als temps, fets i gent
que van provocar-li sofriments a ella, al meu padrí Josep i a la família en general.
Tot plegat, pel sol fet de ser de dretes, de missa o per tenir patrimoni. Més tard
em vaig assabentar que el padrí Josep de cal Farré, aquell que anava a cavall
d’un ruquet cap als “Escortals” o cap al “Sant Pere” i que dormia tota la missa
assegut en una cadira de bova que ell mateix es portava de casa i ubicava
estratègicament a la vora de la porta de l’entrada al temple, havia estat uns
quants dies alcalde de Fulleda, anomenat pel governador civil franquista un cop
acabada la guerra. Quan els falangistes es van adonar que circumstancialment
també havia estat secretari (obligat) del Comitè Revolucionari durant la
“República”, el van destituir i n’hi van posar un altre de més fidel al “régimen”.
Quines contradiccions, un home que havia estat represaliat pels “rojos” també va
ser rebutjat, de bon principi, pels “nacionals”. Sense anomenar-la gaire, vaig
adonar-me de les petjades que havia deixat aquella Guerra Civil sobre aquest
poble, però també que, malgrat tot i sortosament, hem assumit i superat
mínimament.
La terra, la pedra, l’aigua, l’oli, el vi, l’ordi, els bolets, els boscos, els incendis...
És aquí a Fulleda i de ben petit on vaig aprendre tot un conjunt de lliçons de vida
que m’han ajudat considerablement en l’àmbit de l’educació ambiental a la qual
em dedico professionalment, sense oblidar el bagatge cultural i de personalitat
que també ajuden a configurar aquestes experiències i aprenentatges amb el
món rural i el sector primari. És per això que sempre estaré agraït i vinculat a
aquest petit però també molt gran poble.

I vaig acabant, i ho vull fer amb el permís que aprofito l’avinentesa d’aquests
pregó per formular uns quants desitjos que, al meu parer, poden anar
encaminats a millorar encara més aquest poble i tots nosaltres, que, vivint-hi o
no, el valorem, respectem i estimem.

Com haureu pogut constatar, Fulleda és important per a mi, ja us ho expressat
anteriorment, però sapigueu que sempre serà el meu tercer poble, la meua
tercera pell. Fixeu-vos si enganxa aquest poble que sovint ens plantegem
buscar-nos-hi un raconet o altre, tard o d’hora.

Aquesta vinculació, doncs, fa que us desitgi el millor per al futur. Hem parlat
molt del passat però sempre cal que mirem endavant i busquem l’excel·lència pel
damunt de dificultats i entrebancs.
Deixeu-me, doncs, formular tres desitjos, com els del conte de la làmpada
màgica:

· El primer, desitjaria una Fulleda més unida, més concordiada. Sou poca gent
i cal que estigueu més ben avinguts i avingudes. La convivència, les
relacions humanes, sempre són difícils, però ens hi hem d’esforçar cada dia,
cada estona. La història ens ha marcat a cadascú de nosaltres, però hem
d’evitar que aquesta història ens faci mal, massa mal. Així doncs, us
demano que us esforceu, cediu, busqueu la unió i la bona convivència;
tindreu una millor vida, sereu més feliços tots plegats...

· En segon terme, desitjo que continueu per aquest bon camí que heu agafat.
Malgrat els molins, que ja sembla que no afecten tant, esteu aconseguint
tenir un bonic poble pas a pas. A poc a poc, fareu de Fulleda un dels pobles
més agradables i harmoniosos de la comarca.
· I el tercer és desitjar-vos que us continuï acompanyant la força per aixecar i
mantenir la vida d’aquest poble. Ja ho esteu fent, i al meu parer molt bé,
però cal mantenir-ho, intensificar-ho i consolidar-ho. Teniu dificultats, és
evident; els pobles petits sempre ho tenen més pit amunt, però tot el que
heu fet és massa important i no hi hem de renunciar, fins i tot jo mateix em
comprometo a aportar-hi la meua part.

Així doncs, deixem-nos de cabòries. Les collites semblen bones; els preus no
tant; segur que no pedregarà; la sequera és lluny; la crisi ens enfortirà. Ara
estem de festa, vigileu amb els excessos de menjar i beure... i demano permís a
l’alcaldessa, als regidors i regidores i a tots vosaltres per donar per pregonada la
FESTA MAJOR i que comenci la FESTA GRAN!
VISCA FULLEDA i FELIÇ FESTA MAJOR!

2 comentaris:

defulleda ha dit...

Paraules entranyables i que van ser ben acollides, amb emoció, per la majoria dels presents. Tant de bo, entre tots aconseguim refer la bona convivència entre tots els fulledencs.

Josep Ramon, gràcies!

Anònim ha dit...

UNA MICA LLARG, PERÒ MOLT AGRADABLE DE LLEGIR.