Bona Festa Major
Saben aquel que... Li varen dir “vols fer el pregó”, i va respondre, “ja tinc el final fet”. Doncs era cert, passi-ho bé i fins l’any que ve.
Fa 53 anys que vaig veure per primer cop Fulleda.
La tarda freda, fosc quasi de cop, un fanalet amb una bombeta de 10 wats per il·luminar tota la plaça. No hi havia res, mancava tot. Tan sols xiular el vent és el que es sentia. Ah! No oblidem el rosec de les finestres velles que s’obrien per veure qui havia arribat.
A casa l’alcalde, el senyor Ventosa, parada i fonda. Tenia dues filles. El meu pare pretenia que una vingués a Barcelona per ajudar-nos a casa. El Josep i la Teresina escoltaven els arguments, mentre la fusta seca cruixia dins el foc, i les brases es recargolaven al mateix ritme que la padrina anava fent gestos de negació, darrera nostre, a fi de no separar-se de cap de les nétes.
És aquell amor que recordo, amb tot l’agrat d’aquest poble, i per tant en nom de tots de tots, demano perdó a tots els ofesos per qualsevol greuge. No podem trobar a faltar cares que no siguin inevitables com la dolçor de careta rodona, I afable rialla, moltes vegades forçada pel seu dolor, però sempre a punt per a tothom, amb aquells llavis carnosos que mai podran tornar a besar.
Per a tu Dolors. El teu encís romandrà entre nosaltres. Gràcies.
Saben aquel que... Li varen dir “vols fer el pregó”, i va respondre, “ja tinc el final fet”. Doncs era cert, passi-ho bé i fins l’any que ve.
Fa 53 anys que vaig veure per primer cop Fulleda.
La tarda freda, fosc quasi de cop, un fanalet amb una bombeta de 10 wats per il·luminar tota la plaça. No hi havia res, mancava tot. Tan sols xiular el vent és el que es sentia. Ah! No oblidem el rosec de les finestres velles que s’obrien per veure qui havia arribat.
A casa l’alcalde, el senyor Ventosa, parada i fonda. Tenia dues filles. El meu pare pretenia que una vingués a Barcelona per ajudar-nos a casa. El Josep i la Teresina escoltaven els arguments, mentre la fusta seca cruixia dins el foc, i les brases es recargolaven al mateix ritme que la padrina anava fent gestos de negació, darrera nostre, a fi de no separar-se de cap de les nétes.
És aquell amor que recordo, amb tot l’agrat d’aquest poble, i per tant en nom de tots de tots, demano perdó a tots els ofesos per qualsevol greuge. No podem trobar a faltar cares que no siguin inevitables com la dolçor de careta rodona, I afable rialla, moltes vegades forçada pel seu dolor, però sempre a punt per a tothom, amb aquells llavis carnosos que mai podran tornar a besar.
Per a tu Dolors. El teu encís romandrà entre nosaltres. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada