dimarts, 12 de juny del 2012

JOSEP LLUÍS BAUSSET, IN MEMORIAM


Dol en el món cultural valencià

El prior de Montserrat oficia l'enterrament de Josep Lluís Bausset sense presència de la Generalitat Valenciana

Publicat al Punt Avui, dimarts 5 de juny del 2012
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/547274-dol-en-el-mon-cultural-valencia.html


El món cultural valencià va viure ahir 4 de juny un dia de dol. La mort de Josep Lluís Bausset, als 101 anys, va congregar al seu enterrament una gran representació d'entitats i partits que, com ell, defensen la llengua, les llibertats nacionals i la cultura en un moment especialment complicat al País Valencià.

El prior de l'abadia de Montserrat, Joan Carles Elvira, va oficiar el funeral, en què van sonar les notes de la Coronació del Misteri d'Elx. Elvira va subratllar que malgrat la seua formació científica va ser un humanista. “Bausset es va dedicar plenament i amb fermesa a la llengua i la cultura”, va expressar davant la multitudinària feligresia que es va aplegar a l'església de Sant Andreu de l'Alcúdia ( la Ribera ), el seu poble d'adopció, que el va acomiadar amb els acords de la dolçaina i el tabalet.

Hi van ser presents molts dels que durant tota la jornada van fer públiques les mostres de condol pel traspàs d'un dels signants de les Normes de Castelló, que durant el franquisme es va atrevir a alçar la veu no sols per defensar l'ús de la llengua, sinó també per reivindicar les senyes d'identitat del poble valencià. Del món polític hi van assistir el líder de Compromís, Enric Morera, i el diputat Joan Baldoví; Josep Guia, del PSAN, el portaveu el PSPV, Francesc Romeu, amb Ciprià Ciscar i l'exconseller d'Universitats de Catalunya, Carles Solà.

El president d'ACPV, una de les entitats fundades per Bausset, també hi va ser present, igual que el president del Micalet, Tonetxo Pardiñas; Rosa Serrano, de Tàndem edicions; Joan C. Girbés, de Bromera; Vicent Torrent, d'Al Tall; els cantautors Paco Muñoz i Dani Miquel, l'artista Manolo Boix i l'expilotari Genovés.

3)
Mon pare
Josep Miquel Bausset

Publicat al diari Levante-EMV el 5 de juny del 2012
http://www.levante-emv.com:80/comunitat-valenciana/2012/06/05/mon-pare/910535.html

Cada any acostume a passar uns dies a la Platja de Piles amb els meus pares i les meues germanes. Entre els bons amics que tinc allà, hi ha la família de Gabriel Garcia Frasquet. Ja fa uns anys, en entrar a sa casa, un dels seus fills, l´Andreu, digué: «És el fill de Bausset!» Confesse que ser «el fill de Bausset» sempre m´ha omplert de satisfacció i d´orgull. He tingut la sort de tindre un pare extraordinari, que ens ha inculcat a les meues germanes i a mi el valor de la llibertat, del civisme, de la solidaritat, del respecte a l´adversari, així com l´amor a la nostra llengua i al nostre País.

Mon pare ens va ensenyar a estimar el País amb paraules, fets i actituds convincents. Des de la raó i els sentiments! Ja de menut, ens ensenyava a parlar valencià correctament, amb paraules noves que apreníem, com jugant: «Llavis, llenya, aigua, ganivet». A casa era freqüent vore Fuster, Ventura, Estellés, Sanchis Guarner, Burguera, Ferrer Pastor, persones de primera línia en la defensa del redreçament nacional del País Valencià. Era també als baixos de casa on, cada 8 d´octubre a poqueta nit, i en plena dictadura, es feien les corones de llorer, que després posaríem al carrer Jaume I.
Preocupat per la nostra formació, el nostre pare no va voler que ni les meues germanes ni jo, anàrem a aquells campaments de la OJE , on els xiquets eren adoctrinats en les essències més ràncies del franquisme. I malgrat no tindre vacances de campaments (ell ens portava a nadar a la Sèquia Vella !) sempre hem agraït al nostre pare el seu esforç per ajudar-nos a créixer com a persones lliures.
Un treball callat. La seua lluita a favor de la llengua i del País, es manifestava quotidianament en accions menudes, però plenes de significat. Amb una actitud de resistència i de dignitat nacional, mon pare era un dels pocs, per no dir l´únic, que retornava al banc, les cartes o els calendaris, pel fet d´estar només en castellà. L´estima que sentia per la nostra llengua, el va portar en ple franquisme a fer classes de valencià a l´Alcúdia, Benimodo, Carlet, a encapçalar un grup de jóvens que van fundar les revistes Parlem i Vencill i a promoure la recuperació, en rajoles valencianes, dels noms tradicionals dels carrers de l´Alcúdia. Pel seu compromís amb la llibertat, el balcó de ma casa va ser dels pocs del poble que no va lluir cap signe de dol aquell 20 de novembre de 1975.
Home d´una gran calidesa humana i alhora ferm en la defensa del País, tenia un gran sentit de l´humor. Ja és molt coneguda aquella anècdota d´un guàrdia civil de l´Espanya profunda, que odiava el valencià, i que li preguntà per què un home amb tres carreres, «habla en valenciano como los patanes». Amb la ironia que el caracteritzava, mon pare li respongué: «Oiga, y los patanes de su pueblo, ¿cómo hablan?». Aquell home va vore que havia fet el ridícul amb la seua pregunta: si mon pare parlava valencià, ho feia com els «patanes» de l´Alcúdia; però si haguera parlat en castellà, ho hauria fet com els «patanes» d´Espanya! Aquell guàrdia civil, posant-se la mà al tricorni, només va saber dir: «¡Coño, pues es verdad!».
Com escrigué l´amic Martí Domínguez, «Bausset representa per sobre de tot el bon valencià. Allò que, en altre temps, s´anomenava un patriota....un home que té crèdit en la paraula. Un exemple, un nom en el qual poder creure». I Joan Fuster, de qui mon pare va ser un gran amic, va escriure: «Bausset és un personatge "subterrani" dels més admirables del País Valencià».

Un patriota «senzill». Amb una vida ben fecunda, amb la seua lluita a favor del redreçament nacional del País Valencià, mon pare ha fet possible un País més lliure. De fet, i durant tota la seua vida, i amb un treball abnegat i alhora silenciós, va saber defensar i construir el País.
Com escrivia el bon amic Santi Vallés, «Bausset és un maulet, un alcudienc i un valencià exemplar, a qui tots li reconeixem el seu llegat d´humilitat, constància i fidelitat a la seua llengua i al seu País».Tant ma mare com les meues germanes i jo mateix, mantindrem ben viu el seu compromís en la defensa de la llibertat i del redreçament nacional del País Valencià.
Com escrigué l´amic Paco Burguera, «Bausset és un personatge admirat pel seu compromís amb el nostre poble i per la seua actitud cívica, democràtica i valencianista, de la qual tan mancats ens trobem els valencians. Un personatge que ens ha de servir com a exemple a seguir per tots els valencians que estimem el nostre poble, la nostra cultura i la nostra llengua».
Així era mon pare: un home senzill, exemple d´honestedat, de bondat, de patriotisme i de virtuts cíviques. La seua fesomia, com canta Raimon, deixava vore un home bo, «els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure d´amic, company».
Mon pare va ser un home que va viure estimant i que va fer del País Valencià i de seua vertebració, la passió de la seua vida.
D´eixe home ens sentim plenament orgullosos, n´estic ben segur, tots els qui l´hem conegut i tots els qui estimem el nostre País.

http://www.migjorn.cat/infomigjorn.html

6 comentaris:

FULLEDA - PETI QUI PETI ha dit...

El comiat d'un gran humanista

Santi Vallés (escriptor i biògraf de Josep Lluís Bausset)



Publicat al Punt Avui, dimarts 5 de juny del 2012

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/547083-el-comiat-dun-gran-humanista.html



Josep Lluís Bausset, el que fóra definit per Joan Fuster com l'home subterrani, ha mort a l'edat de 101 anys. Nascut a Paiporta en 1910, Bausset ha viscut tota la seua vida a l'Alcúdia, el seu poble d'adopció, des d'on ha irradiat el seu magisteri valencianista dins i fora de la comarca. Considerat l'últim supervivent de la generació de prohoms valencians que propiciaren el que hom ha batejat com la Segona Renaixença , Bausset ha estat una escola de valencianisme. Amic inseparable de l'assagista Joan Fuster, Josep Lluís Bausset formava part del grup de valencianistes que juntament amb Manuel Sanchis Guarner, Adolf Pizcueta i altres protagonitzaren el redreçament valencianista dels anys de República i la seua continuació durant la dictadura i la transició democràtica. El seu currículum és el d'un humanista dels d'abans, un home de ciència que ha fet de la llengua la passió de la seua lluita personal i cívica, com ho demostra el fet de ser un dels signants de les Normes de Castelló de 1932 i l'obstinació durant el franquisme per mantenir viva la flama del català enmig d'un règim que adés el menystenia adés l'ofegava. Durant els anys cinquanta Bausset va copiar a màquina i va distribuir pels carrers de València la declaració de Jordi Pujol davant del consell de guerra que el va jutjar pels fets del Palau, ocorreguts el maig de 1960. És aquesta una altra dimensió de Bausset que crec que cal recuperar. La dimensió de l'activista que, després de més de quaranta anys de sequera rebel, reviscola en el professor que torna a les aules i que recupera l'energia dels seus anys d'estudiant universitari.



Per tots aquests mèrits, Bausset fou mereixedor de nombrosos reconeixements, entre els quals el de la Fundació Jaume I, avalat principalment per Ernest Lluch. Amb motiu del seu centenari l'expresident Pujol assisteix a l'homenatge que li ret ACPV, entitat de la qual fou fundador. Allà, i enmig d'un públic de més de tres-centes persones, Bausset va concitar el suport unànime de tota la societat valenciana, un suport al qual també es va afegir l'aleshores abat de Montserrat, Josep Maria Soler. En són tan sols unes xicotetes mostres, unes veus de reconegut prestigi que honoren la trajectòria d'aquest patriota centenari. Subscriptor captiu de tot tipus de publicacions en valencià; mecenes d'organitzacions culturals amb vocació nacionalista, i patrocinador de campanyes per a la divulgació de l'ús de la llengua, Bausset era un home del Renaixement, un virtuós de l'acció directa i generosa.






3)

La família de Bausset retorna la carta de condol de Fabra, escrita únicament en espanyol

Publicat a Vilaweb, dimecres 6 de juny del 2012

http://www.vilaweb.cat/noticia/4017810/20120606/familia-bausset-retorna-carta-condol-fabra-escrita-unicament-espanyol.html



La família de Josep Lluís Bausset ha retornat els telegrames de condol enviats pel president de la Generalitat , Alberto Fabra, i pel conseller Serafín Castellano perquè havien estat escrits únicament en castellà. Un dels seus fills explica que no els han retornat per ser escrits en castellà 'sinó per haver menyspreat la llengua' que el seu pare 'va defensar tota la vida'.



També diu que agraeixen les mostres de condol del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, que els ha fet arribar una carta, en aquest cas, en català.



El mestre, activista i polític Josep Lluís Bausset es va morir diumenge 3 de juny a l'Alcúdia. Tenia 101 any, i deixava una llarga trajectòria de compromís cívic amb la nació i l'havia portart a rebre molts homenatges i reconeixements els últims anys de vida.

FULLEDA - PETI QUI PETI ha dit...

Bausset com el Cid

Ferran Suay



Publicat al Punt Avui, divendres 8 de juny del 2012

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/548343-bausset-com-el-cid.html



Com a part de la mística que van crear al voltant de la figura, als espanyols els agrada molt explicar que el senyor de la guerra Rodrigo Díaz de Vivar —conegut com el Cid— va guanyar una batalla després de mort. També el Molt Honorable homenot valencià, el senyor Josep-Lluís Bausset, recentment traspassat, ho ha fet. I ací s'acaben les coincidències.



El senyor Bausset —que ha exercit molt més de senyor de la pau que no de la guerra— ha guanyat una batalla pòstuma de dignitat; una més. Ho ha fet —en nom seu— la seua família, en retornar els infames telegrames del president Fabra i el conseller Castellano (m'estalviaré els títols tradicionalment atorgats a aquests càrrecs, per no provocar comprensibles riallades als lectors) de la Generalitat valenciana, redactats en un castellà perfectament monolingüe i perfectament monolític.



A ningú pot escapar la falta de respecte inherent a un gest com aquest. Ni davant la mort poden, aquests castellanistes radicals fins a l'extremisme, estalviar-se la burla cruel de l'idioma que haurien de defensar amb tots els recursos que tenen disponibles. Com que estic convençut que la legislació vigent —sempre respectuosa amb la llibertat d'expressió— considera delicte atribuir uns determinats qualificatius a segons quins dirigents polítics, no diré que aquests dos senyors són uns malparits sense ànima, ni decència, ni un mínim sentit del respecte.



Potser cadascun d'ells tenien motius diferents per a insultar així la memòria del venerable senyor Bausset. En el cas del vicepresident, potser volia —senzillament— honorar el seu cognom, i és per això que escrigué el condol en imperial castellano. El president, per la seua banda, potser volia honorar aquells que l'han posat en el càrrec. Cal que recordem que els valencians no hem votat el senyor Fabra. Són els castellans del carrer Gènova de Madrid, els qui l'han proclamat president, i potser és això el que ell agraeix de moltes maneres, incloent-hi usar la llengua dels seus amos per a fer escarni de la memòria d'un autèntic patriota valencià. Doctors té l'església, i raons tenen els vassalls per a millor demostrar la submissió als seus amos.



També pot ser —no se m'escapa— que simplement tots dos hagen cursat ordre d'enviar un telegrama de condol, sense parar esment al fet que hi ha dos idiomes oficials al territori que ells governen (és normal que no se'n recorden; n'hi ha un que no l'utilitzen mai). Així, no havent donat indicació en sentit contrari, els seus subordinats l'han redactat en la mateixa llengua en què fan tota la resta; òbviament, la dels castellans.



No estic segur de quin dels possibles motius em resulta més repulsiu, o més significatiu de l'autèntic respecte que mereix, per a aquests vassalls dels seus amos madrilenys, la llengua dels valencians. En qualsevol cas, crec que —amb aquest últim estirabot— hi ha motius de sobra per a demanar formalment que canvien el nom de la institució que governen, i li diguen —en perfecta coherència amb el seu ideari i les sues fidelitats— Generalitat Castellana. No trobeu que seria un nom molt més adequat mentre ens la governen uns paràsits casposos i panxacontents?

lanovafulleda ha dit...

Molts Baussets fan falta en aquest país ...

FULLEDA - PETI QUI PETI ha dit...

I que durin com ell!

FULLEDA - PETI QUI PETI ha dit...

En memòria de Josep-Lluís Bausset: un valencià de llengua catalana

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

Publicat al blog de Joan-Carles Martí, dimarts 12 de juny del 2012

http://extremsud.blogspot.com.es/2012/06/en-memoria-de-josep-lluis-bausset-un.html

Publicat a Núvol, diari digital de cultura, dimecres 13 de juny del 2012

http://www.nuvol.com/noticies/josep-lluis-bausset-un-valencia-de-llengua-catalana/


He llegit la notícia d'avui, dimarts 12 de juny de 2012, al diari EL PUNT AVUI sobre la cerimònia per la mort del patriota valencià Josep-Lluís Bausset, als 101 anys. Entendreu que, elxà com sóc, no haja pogut més que emocionar-me malgrat no ser catòlic practicant en llegir: «El prior de l'abadia de Montserrat, Joan Carles Elvira, va oficiar el funeral, en què van sonar les notes de la Coronació del Misteri d'Elx».


Diu el periodista que no hi havia ningú de la Generalitat Valenciana. Bausset era el darrer signant viu de les Normes de Castelló de 1932. D'aleshores ençà, els escriptors valencians hem evolucionat, en una línia de convergència lingüística clara amb catalans i balears, que alguns volen fer recular ara en una mena de secessionisme tou que vol fossilitzar, i fixar les diferències, entre valencians i la resta de catalanoparlants: fins i tot en punts assumits, no tan sols en l'escriptura, sinó en la parla de molts valencians al carrer. De fet, hi ha qui sord com una tabala, no escolta o no vol escoltar la parla dels joves i no tan joves valencians. Els valencians hauríem introduït, als nostres parlars, segons ells, molt poques innovacions que ens arriben d'altres parles catalanes. S'enganyen o enganyen? Els valencians que tenim més de cinquanta anys sabem com parlàvem de joves i com parlem ara. És més, sabem com parlaven els nostres pares i com parlen els fills educats «en valencià». Ho tinc a casa.


Hi era, la presidència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua al soterrament d'en Bausset? No parle d'alguns que puguen haver anat a títol «individual» sinó de la màxima representació oficial de la Institució. Espere que siga una mancança de l'informador i que no estigueren massa atrafegats apedaçant teles amb dues grafies d'oronelles urbanes lletranafrades que s'enlairen «raent raent» terra, de tan baix que volen i ens volen fer volar. I no es tracta d'elitisme sinó de ràbia davant la pobresa lingüística que ens volen fer assumir als qui coneixem la riquesa de les nostres parles valencianes i de la llengua catalana compartida. Sí algú en sap res, dels pardals de l'Albufera que no hi van acudir, que ho esmente als comentaris d'aquest blog. Demanaré excuses si cal.


La veritat és que els símbols, els que importen, els que ens inclouen, als valencians de llengua catalana, en una cultura d'abast europeu i universal, són sempre dels mateixos dos colors allargassats de la senyera quadribarrada: els que acompanyaven el taüt de Josep-Lluís Bausset, de Manuel Sanchis Guarner, d'Enric Valor i Vives, de Vicent Andrés Estellés o de Joan Fuster i Ortells, a més d'Antoni Bru i Josep Maraldés a Elx. Són els que tinc encomanats el dia que m'arribe l'hora. Li ho acabe de recordar a ma muller no siga se li oblide. Li ho dec haver dit abans.


I tot això passà a a Sant Andreu de l'Alcúdia, a la Ribera, al País Valencià, al so de la dolçaina i del tabalet. Glòria i honor als nostres herois! Que no ens els furten perquè, amb documents sonors i tot, els faran dir el que no digueren mai perquè ja passa. Permeta'm Sr. Bausset, llevar-me el barret, amb humilitat, davant seu.

FULLEDA - PETI QUI PETI ha dit...

3)

Etolingüística

Josep Murgades

Publicat al Punt Avui, dimecres 13 de juny del 2012

http://www.elpuntavui.cat:80/noticia/article/7-vista/8-articles/549267-etolingueistica.html


De l'estudi de la llengua en funció del context social en què aquesta s'enquadra, en diem sociolingüística, oi? Així com, de l'estudi de la mateixa realitat, només que segons quines siguin les motivacions psíquiques dels parlants que l'empren, en diem psicolingüística, oi que també? Doncs, segons això, cabria semblantment parlar d'etolingüística (del grec éthos, costum, caràcter; d'on per exemple etologia, o ciència del comportament dels animals, inclosos els humans). Disciplina indestriable de les altres dues, per bé que centrada sobretot en les reaccions davant la dimensió aquesta omnipresent que anomenem llenguatge i els diferents idiomes que la integren.


Un cas recent serveix a il·lustrar un possible tractat d'etolingüística: mor, el passat dia 3, als seus modèlics 101 anys, Josep Lluís Bausset, prohom del valencianisme històric, compromès com pocs amb la identitat i amb la dignitat del país. President i conseller de Governació de la Generalitat valenciana s'afanyen a enviar sengles telegrames de condol. En quina llengua? En espanyol, desde luego. La família es limita sense més a retornar-los-els.


Vet aquí dues manifestacions d'interès etolingüístic. La dels familiars –d'una conseqüència altrament admirable– és la de refús a una llengua aliena, històricament imposada a sang i a foc i, ara, a democràcia constitucional i a mercat únic. La dels jerarques locals del PP, però, no forçosament cal entendre-la com un acte deliberat de vexatori escarni. No. És –cosa pitjor– un exponent del grau de "naturalitat" aconseguit ja per l'espanyol en terres del Sud. On forma part de les inèrcies més interioritzades, dels hàbits lingüístics tinguts per "normals", de la "correcció" més asèptica. De totes aquelles dinàmiques assimilistes, en definitiva, a què de sempre va oposar-se el gran Bausset. Sabrem ser-ne eficaços continuadors?