dimecres, 28 d’agost del 2013

PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE FULLEDA 2013 DE RAMON QUERALT


Amics i amigues de Fulleda,

No cal que digui que per edat i per mèrits el paper em ve una mica gran. Però venint de Fulleda no podia dir que no, així que m’hi he posat. D’índex de l’explicació faré anar una frase d’una cançó del Raimon, no gaire antiga, del 86: “Primer parlaré de mi, després parlaré de tu, més endavant de nosaltres, per callar-me tot seguit”.

 

1. Parlo de mi: He pensat, d’on em ve la relació?

El primer contacte, m’han dit seria a finals dels anys 70. Segons mon pare, amb 8 o 10 anys vaig pujar 4 o 5 anys amb ell, als partits de futbol de Festa Major que manegaven entre el Martí Minguella i ell i que enfrontaven un combinat fulledenc amb els veterans del Borges. D’aquests partits no me’n recordo (sembla ser que rodaven totes les festes majors del voltant) però si que recordo un partit de futbol de festa major en que vaig jugar jo, amb 20 anys, amb el Castelldans (on vaig estar un parell de temporades). Vam quedar 6-7 per cert, que no està mal per valtres, però pel Castelldans que jugava a 2ª regional i per mi, que feia de porter, no era un resultat bo.

Un dels primer records conscients diria que ve de l’institut, a 3r BUP i COU, al 88. Anava a classe amb la Lurdes Arbós, amb qui teníem una bona relació. Si llavors hagués hagut de dir alguna cosa de Fulleda, hagués dit que era el poble de la Lurdes arbós. O del “bossa”, el Jordi Arbós que anava al paquet dels esquiadors de l’Espluga en aquelles setmanes blanques memorables. Fins aquí la relació no buscada.

La relació més conscient entenc que comença a partir d’un oncle meu, l’oncle Pep, el Pepet del Tramega de l’Espluga Calba, que mentre vaig estudiar a Lleida, a la facultat, visitava un dia a la setmana, això entre els anys 90, 91, 92. L’oncle (que a l’època que us explicaré es feia dir Mario) havia desertat del front i va estar amagat 10 anys. Primer, perquè arran dels fets de l’Espluga va desertar i després, a la postguerra, va continuar emboscat fins a l’any 47 o 48. Emboscat en el triangle que formarien l’Espluga, Senan (i per extensió Fulleda) i Montblanquet que és on, buscant un lloc més anònim, va acabar vivint ell i la seua família a partir del moment en què més o menys es va entregar i fins a mitjans dels anys 50. Fruit de la necessitat de sobreviure jo crec que aquell home ho sabia tot del bosc, de les plantes, de les bèsties, de la geografia, dels “senyals”. El terme de Fulleda, que en realitat no deixa de ser totes les capçaleres del terme de l’Espluga, se’l coneixia perfectament, i coneixia la gent i del peu que calçaven. El que ell m’explicava, combinat amb la meua afició per l’excursionisme i en general, per l’entorn, em comencen a portar per aquests verals. Recordo per exemple, amb 19 anys, al pont del desembre del 90, que amb el Toni, el meu company d’excursions de tota la vida, ara soci, vam pujar amb autostop (“dit”) de Borges a l’Espluga i vam caminar cap a Fulleda i cap a Senan, a Montblanquet, al Tallat, i l’endemà, fins a l’Espluga de Francolí. Aquella era la primera vegada que xafava el terreny i me’n recordo força clarament.

He parlat més del lloc, ara parlo més de persones. A la Setmana Santa del 92 vam enredar a vindre d’excursió al prepirineu, a la Montse Arbós i l’Anna Minguella. Per tant ja érem amics, de què? No ho sé. Però l’amistat tindria una continuïtat i serà el vincle que a partir de l’any 98, explica les parada de Sant Jordi als pobles que munta l’Ateneu i que a Fulleda perdurarà 10 anys, fins al 2007. Quants diumenges a la tarda havia fet cap i quantes ametlles garapinyades m’havia menjat a casa de la Rosita i el Ramon, quan encara tenia pocs compromisos.

En tot cas, el fet més determinant que em vincula amb Fulleda serà quan, encara estudiant, decideixo centrar el meu projecte de fi de carrera en els termes de Tarrés i Fulleda, l’any 97. El vaig titular “Impacte ambiental del despoblament” i l’estudi, que després va sortir publicat, pretenia demostrar els efectes perjudicials sobre el medi ambient del despoblament i del seu impacte sobre el paisatge, l’abandonament dels camps, els camins i en definitiva, del territori. En ocasió del treball, vaig entrar quasi bé a totes les cases d’aquests dos pobles i vaig posar nom i cara a pràcticament tothom. És evident que després d’això, cap d’aquests dos pobles o millor dit, de la seva gent, per mi no poden ser mai un poble qualsevol.

Ara, quinze anys després, per qüestions professionals he tingut l’ocasió de revisitar Fulleda (i aviat, també Tarrés casualment). Des del despatx on treballo hem treballat per dotar d’un nou atractiu al poble, o millor dit per posar negre sobre blanc i convertir allò que entenc com l’actiu més potent que teniu, el paisatge, en una oferta real. N’hem dit la “Ruta dels Miradors” i m’ha servit per tornar, per redescobrir (i com diu el Raimon “perquè no dir-ho també”) per descobrir racons nous. Que té de diferent aquesta ruta respecte tantes altres. Principalment, a part de l’atractiu intrínsec dels llocs per on passa, per la situació que ocupa aquest terme en el seu context diríem regional, et permet fer-te una idea d’un territori molt vast a cavall de Lleida i Tarragona. I lligant-ho amb això...

... que m’agrada de Fulleda? ara que fa més de 20 anys que m’hi relaciono ja ho puc començar a veure... hi ha llocs, indrets, que m’hi sento més emparat, m’hi trobo bé. Fulleda és un. Es troba alt però no exposat, ho veus bastant tot però no et veuen gaire a tu. Més aviat passa desapercebut, però hi és. Està fora de les vies més transitades, no té un passat esplèndid ni grans casalicis amb famílies notables com al Vilosell o l’Albi, però el poble i l’entorn com es diu al món del vi –aquí feliçment en auge-, estan maridats, en comunió. El poble senzill, les talaies discretes que l’envolten, un sembrat, el so de la campana, una vinya, el bosc o millor dit, els boscos (perquè hi ha pi blanc, pi roig, pinassa, roureda,...), una font, un tros d’ametllers, o d’olivers, un tractor que passa, una furgoneta, una cabana, ... Per tot això m’hi trobo bé. I perquè m’hi trobo bé m’interessa i em preocupa el que hi passa. I per això, sempre pregunto ..

 

2. Ara parlaré de tu “de vosaltres”

Al capdavall és el que s’espera d’un pregoner, que parli del qui l’ha convidat, que l’ensaboni una mica.. Un company de les Borges, el Miquel Andreu, molts el coneixeu, diu que Fulleda és un matriarcat. Li dono part de raó i segurament hi estareu bastant d’acord. Altrament, molta gent que no ha sentit mai, li ve de dir ”la Fulleda”,quants cops us hi heu trobat? Com a Bovera “la bovera”. I mira que fa estrany. I no cal dir qui ha estat un petit motor al poble durant anys, l’associació de dones, un motor amb vocació transformadora.
 

 

Respecte al futur del poble, fa un any hi vaig reflexionar amb ganes per fer l’escrit que va sortir al Peti qui Peti, “Fulleda 2042”. en faig un resum.

Fa anys que hi dono voltes: quin futur tenen pobles com Fulleda d’aquí a 25, 30, 40 anys si encara hi ha món? Penso que els qui ara duen les regnes del poble, encara que fos ocasionalment, haurien de pensar a anys vista per ajudar a encertar millor les decisions que prenen ara. La repercussió o els fruits de certes decisions d’avui es materialitzaran en una o diverses generacions posteriors.
Centrem-nos en un escenari no massa llunyà, a 30 anys, l’any 2042. En condicions normals, allà hi parlava de com podia quedar la situació, no m’hi estenc....
Aquí llenço algunes idees i consideracions:
 
A nivell social
Interpretar el poble com una família entenent la família com a camp base. Fulleda ha d’aspirar a retenir habitants si més no simbòlicament. Els fills o descendents han de poder dir que són fills de Fulleda o que se senten fulledencs. Persones que no hi viuen però que hi vénen a passar festes, caps de setmana o dies solts (ja que en el futur, l’auge del teletreball i el treball autònom, el concepte de cap de setmana pot quedar diluït a dies de treball i dies de descans). El concepte d’habitant pot ser més lax que avui, i cal aspirar a compartir residents amb més d’un lloc. Talment com una família, si els fills s’hi troben bé, si hi ha caliu, tornen. Al contrari, tot queda desdibuixat i llunyà. Si l’ambient de Fulleda és obert, positiu i cordial, sense recances, s’estarà jugant a favor d’una diàspora més àmplia que tot d’una fa d’un petit poble, un poble gran.
I aquí hi afegeixo: us proposo que visqueu amb les finestres ben obertes. Hi ha pobles que tenen autoodi (penso en alguns). I n’hi ha que tenen massa orgull. Qualsevol poble ha de tenir autoestima i orgull (com diu la cançó del súper 3). És essencial per sobreviure. Però si et passes una mica, la línia amb la arrogància és fina. Si no la passem un foraster es pot sentir més acollit i algun hi tornarà i potser algun s’hi quedarà més temps. És ben sabut, el punt mig és la virtut, ni massa ni massa poc. Penso amb l’Espluga Calba, les finestres ben obertes.
 
A nivell econòmic
Cal partir de la base que el ventall d’opcions d’activitat econòmica de Fulleda és limitat, per nombre d’habitants, per situació i per orografia. Dins de les opcions reals de desenvolupament, al meu parer el paisatge és el valor de base per catalitzar alternatives econòmiques: un restaurant, un alberg, una casa rural, un pitch& putt, etc. etc. o la mateixa activitat primària via molí, celler i agrobotiga. No endebades, cal pensar en un petit pol d’activitats que generin entre totes elles juntes de 5 a 20 llocs de treball directes, aquest és l’objectiu assumible i desitjable. I dic paisatge com a valor “de base” perquè per oferir una proposta gastronòmica, de lleure o fins i tot, de producte agrícola, ramader o forestal, l’única forma de singularitzar-lo és per la via del paisatge encara privilegiat del municipi. Fulleda mai podrà sobresortir per ser barat, per estar al peu d’una carretera transitada, per quantitat de producció, per la presència de granges intensives de milers de caps (principalment per no disposar d’una aigua que no té), per grans masses forestals, etc.. L’única via és recórrer a lligar l’oferta (turisme, oli, vi, fusta,...) a un paisatge de qualitat. I aquest paisatge encara té una segona derivada: contribuir a vincular més aquella diàspora a la que em referia abans i inclús retenir-la per teletreballar, sempre o a temporades.
Tercerament, hi ha una alternativa que a dia d’avui no és encara gaire viable, l’aprofitament de la biomassa boscosa sobrant. No ho és per l’alt cost d’extreure el material del bosc, però la tecnologia i el mercat de l’energia hi bufen a favor i ho pot ser aviat. Ser proactiu en aquest tema ens pot posicionar en avantatge.
 
A nivell de serveis
La xarxa de comunicacions és vital. No pas les carrerades o camins, com fa 100 anys, ni les carreteres com ahir o avui, sinó les autopistes de la informació, les veritables autovies del futur. La generació que ens rellevarà ja serà íntegrament tecnològica de manera que la ubicació física en molts casos serà irrellevant. Serà rellevant la velocitat i la capacitat d’enviar i rebre informació i d’ubicar-se virtualment en una classe, en una reunió de treball o en una simple consulta mèdica. En aquest cas, l’element clau és l’ample de banda i Fulleda ha de treballar per oferir el màxim en aquest sentit.
Quant als equipaments, no em repeteixo respecte l’article..
 
A nivell administratiu
Apostar per mancomunar el màxim de serveis amb municipis veïns. Disposar d’un artefacte administratiu operatiu i ja en marxa pot fer més portador el probable embat centralitzador de municipis o de supressió d’escales administratives. Si més no ho serà des de la pròpia voluntat i encaixat a mida, no pas d’ofici, des d’un despatx ministerial.
 
Si es conjuguen tots o alguns d’aquests factors potser hi ha futur. Molt em temo que no n’hi ha gaire si es deixa tot al devenir incert del dia a dia. Sempre hi pot haver una inversió inesperada del curs de les coses que faci que en una generació, l’èxode rural de mitjans segle XX s’inverteixi a favor d’un èxode urbà. Res avui no ho fa pensar, de manera que des de l’esforçada política local i des de la militant societat civil veig obligat lluitar contra les inèrcies fatals que, no per –conscientment o no– assumides en l’imaginari col.lectiu hem de donar per inevitables.
I aquí hi afegeixo: “Never doubt that a small group of thougful, commited people can change the world. Indee, it is the only thing that ever has”. Margaret Mead (?)

 

3. i més endavant de nosaltres

I parlaré de nosaltres, perquè vulguem o no, fem i farem un camí compartit, no sé si amb segona residència o no (com m’heu sentit dir sovint, jo penso que més aviat no, si més no abans de jubila’m que encara ho veig lluny). Per parlar d’això, casualment em cau a les mans el      núm. 10 del Somgarrigues (any 2000), fa 13 anys. El vostre ciutadà més prolífic i amic, el Santi Arbós, al seu article a la contraportada “Per un futur” feia 4 precs pensant en la comarca:

-          reconduir el moviment opositor a l’abocador de Juncosa a posicions que serveixin per la renovació en positiu. Molts cops és més fàcil anar a la contra que fer propostes .. que treguin les Garrigues d’un etern procés d’agonia.

s’està fent. No es va fer quan ell va dir, fa 13 anys, però amb el temps s’ha anat construint un projecte alternatiu a la comarca. Alternatiu a què? Alternatiu a queixar-se, a plorar, a aconseguir el favor de l’administració, a estar nit i dia implorant lo del reequilibri territorial. Això és un bucle destructiu que hem de trencar i ara hi ha una generació de gent que “fa”, que s’ho fa. Té el seu projecte i el tira endavant. Si hi ha ajudes perfecte, però principalment són les nostres mans i les nostres idees les que ens han de projectar al futur. El model el triarem nosaltres, però per fer-ho no hem de ser subalterns de res ni de ningú. I això vol dir portar la iniciativa.

-          tenir present les noves tecnologies (...) que mouen l’economia actual

s’està fent. Qui no té internet a casa? Tot i així em remeto a l’article. S’està fent però no prou, heu d’aspirar al màxim, al màxim de “raig”, si voleu tenir futur.

-          jubilar una vella classe política pretesament democràtica que ha perpetuat modes d’actuació ... ineficaços. Caldria trobar noves formes de participació ciutadana mitjançant l’assemblearisme i l’associacionisme

s’està fent. Hi ha llocs que més, llocs que menys, però hi hagut un relleu generacional important a una colla de pobles de la comarca i això indirectament, lliga amb el canvi de model, del queixar-se al fer, del queixar-se a portar la iniciativa.

-          vertebrar el món dels estudiosos a través d’un IEG (...)

s’ha fet, però no es diu institut sinó centre i precisament Fulleda n’acollirà aviat la trobada bianual.

 

Espero, per molts anys, anar passant i anar fent parada (i fonda a vegades) a Fulleda, i ja ho sabeu, pel que convingui. Bona festa major!