El
18 de desembre de 1734, Josep Brusi, vicari general i oficial de l’arquebisbat
de Tarragona, atorga llicència a la congregació dels fadrins de Fulleda per tal
de constituir una confraria sota l’advocació de Sant Esteve. A principis de l’any
següent, el 20 de gener, té lloc la reunió d’una sèrie de fadrins com a vocals
a l’església, amb presència de Josep Josa (batlle), Pere Joan Cantó dit del
carrer del Forn (regidor), Salvador Ventosa (regidor) i Macià Ballester
(vicari) per fundar efectivament la confraria de Sant Esteve, que és aprovada
el 6 de febrer següent per l’esmentat Josep Brusi.
La
confraria es regia per unes ordinacions que constaven d’onze articles que
resumits són:
1)
Tots el
s nois solters a partir dels 14 anys havien de pertànyer a la confraria. Aquesta obligatorietat sembla que era discutida ja, com a mínim, pels voltants de 1812, ja que en la justificació d’un llistat –“nota”- de confrares es fa constar que “és molt del cas renovar esta nota per a traurer-ne algun de raro que no vol pagar lo dit nual”. Ja el 1807, en el cas de la confraria de Solivella, l'arquebisbe Josep Manuel de Aguirre contestava a una pregunta de la parròquia manant que fos absolutament lliure la pertinença dels fadrins a l'associació (Sans: 211).
2)
El 26 de desembre, Sant Esteve, se
celebraria una festa religiosa solemne.
Podem dir, a grans trets, que el rector de la parròquia
cobrava per aquest ofici, juntament amb el fet de passar els comptes (2 sous),
inicialment la quantitat de 14 sous, que cap al final del segle XVIII aniria
augmentant fins a situar-se en 1 lliura i 10 sous, és a dir, 30 sous, una mica
més del doble. Un import que es mantindria aproximadament, amb les noves
equivalències monetàries (16 rals o 4 pessetes), fins al final de la confraria
el 1924. Tot i així, va ser una quantitat subjecta a diversos canvis, a l’alça (fins
a 1 lliura, 13 sous i 9 diners, és a dir, 4,50 pessetes o 18 rals) i a la baixa,
i bastants cops no es va arribar a pagar, sobretot en èpoques de crisi de la
institució.
3)
Elecció dels majorals de la
confraria mitjançant el vot secret i obligatori de cada confrare, el mateix dia
de Sant Esteve.
4)
Els majorals que deixen el càrrec
han de presentar els comptes del seu mandat davant del vicari i del batlle en
el termini de vuit dies des de la festivitat de Sant Esteve. Aquesta espècie de
control o tutela exterior de caràcter civil per part de l’ajuntament s’expressa
perfectament, per exemple, en la cerimònia d’elecció dels nous majorals a
mitjan segle XVIII:
“Dia 29 10bre 1747: foren elegits per Maiorals de St
Esteve, Joseph Farré y Joseph Romeu, y foren presos de jurament per lo Sr
Batlle Ramon Josa prometent dits Maiorals que servirian de bona gana y bé, y
que mirarían per la confraria com a cosa
pròpria”.
5)
Quota de dos sous anuals per cada
confrare a pagar el 15 d’agost. Aquesta quota variarà com ja comentarem, mentre
que en la confraria de Solivella es mantindrà estable en aquests dos sous
(Sans: 194-195).
6)
Tots els confrares tenen l’obligació
d’anar un parell de dies a fer formiguers a l’eixermada que cultiva l’entitat.
En cas que no hi puguin o no hi vulguin anar, els majorals llogaran un home que
els substitueixi i els confrares absents els pagaran el jornal.
7)
Els confrares serviran en els
oficis religiosos de l’església en les diades solemnes segons les instruccions
dels majorals.
8)
En cas de malaltia greu d’un
confrare, uns altres dos l’han de vetllar, de nit i de dia, i si convé han d’anar
a buscar el metge, el cirurgià o els medicaments necessaris.
Només tenim algunes notícies molt esporàdiques, dels
primers temps de la confraria, en què es fes efectiu aquest vessant social de
l’entitat. Així, per exemple, el 1736 trobem una despesa d’una lliura i quatre
sous per al confrare Francesc Pasqual “difunt” i, el 1737, s’anota que s’ha
gastat “en la malaltia Anton Comes confrare” quatre sous i quatre diners.
9)
En cas de mort d’un confrare, tots
els altres han d’assistir a l’enterrament i a una missa d’aniversari al dia
següent.
El rector de la parròquia cobrava per aquesta missa
d’aniversari inicialment 10 sous, quantitat que va augmentar a 12 sous cap al
1761 i que el 1795 es va fixar definitivament en 15 sous, fins el 1878, quan
trobem les darreres anotacions per aquest concepte. En el cas de Solivella, el
preu és de 8 sous al segle XVIII i 15 al XIX (Sans: 200).
Durant el segle XVIII, aquests aniversaris són molt
esporàdics i mai no n’hi ha més d’un per any. Al segle XIX, en algunes èpoques
determinades que semblen coincidir majoritàriament amb conflictes bèl·lics,
augmenta el nombre que, però, no passarà mai dels tres anuals. En el període de
la Guerra del Francès (1808-14) enregistrem nou misses d’aniversari, un màxim
significatiu; mentre que durant la I Guerra Carlina (1833-40) n’hi ha
quatre; en el bienni 1847-48, inclòs
dins la II Guerra Carlina, altres quatre; xifra que també es repeteix per a la
III Guerra Carlina (1872-76). El 1866, en època de pau, també es diuen tres
misses d’aniversari.
10)
Els fadrins forasters que s’estableixin
a Fulleda podran formar part de la confraria amb les mateixes condicions que els
naturals del poble. No sembla, però, que en aquest cas s’estableixi cap
obligatorietat con sí que succeïa en la confraria de Sant Esteve de Solivella
(Sans: 190).
11)
Obligació d’anotar en el llibre de
la confraria una llista dels confrares, els comptes detallats de l’entitat i el
nom dels majorals. Per la feina de passar els compte, el vicari rebia en un
principi una gratificació de dos sous. També s’haurà de fer un calaix amb dos
panys i claus, una en poder del vicari i l’altra del majoral major, per
dipositar-hi els ingressos mensuals.
L’incompliment
d’alguns d’aquests preceptes (3, 6, 7, 8 i 9) comportava el pagament de mitja
lliura (200 grams) de cera obrada.
De
l’estudi del llibre de la confraria, amb la importància que presenta la
compravenda de cera en diferents formats (ciris, atxes...), sembla clar que
l’objecte principal d’aquesta entitat sigui la de proporcionar il·luminació a
l’església, ja sigui a l’altar, a determinades celebracions litúrgiques interiors
(Sant Esteve, festes de precepte...) o manifestacions exteriors (processons,
viàtic...).
Posteriorment,
l’any 1947, hi va haver un intent de refundació de l’entitat. Segons la
llibreta de la confraria d’aquell temps, aquesta data coincidia amb el
centenari d’unes obres realitzades a l’església, i la restauració de la
confraria -molt ben acollida pels joves-
s’emmarcava en “la tasca de restauració material y espiritual de la
Parròquia”.
Les
condicions que havien de complir els confrares eren:
1)
Ser veí de la parròquia de Fulleda.
2)
Inscriure’s a la confraria.
3)
Haver complert els 14 anys.
4)
Assistir als actes de la
confraria.
5)
Satisfer la quota assenyalada. En
un primer moment es determina que sigui de 5 pessetes anuals, amb la
possibilitat que es pugui canviar amb l’avinença dels joves.
Els
socis que complien aquestes condicions tenien dret a una missa resada per la
seva ànima després de morts i a càrrec de la confraria. Una obligació per la
qual havien de vetllar els majorals.
Tots
els anys s’havien de nomenar un parell de majorals, per torn i començant pel de
major edat, amb les següents tasques.
1)
Treure l’atxa en les festes anyals
(Cap d’any, Reis, Sant Josep, Pasqua, diumenge de Rams, Invenció de la Santa
Creu, Sant Agustí, festa del Roser, Corpus, Assumpció de la Verge, Exaltació de
la Santa Creu, Sant Ramon, Tots Sants, Nadal i Sant Esteve).
2)
Treure l’atxa en les processons
solemnes.
3)
Treure l’atxa en tots els viàtics.
4)
Cobrar els anuals del altres socis
en la festa de Sant Esteve.
En
aquest nou període de la confraria, el feligrès de la parròquia Sebastià Prats
(cal Prats) va fer-se càrrec del cost d’una imatge de sant Esteve procedent d’un
establiment d’Olot (Garrotxa). D’altra banda, la família de cal Masienc va
regalar unes estovalles. Mentre que els joves van pagar les obres de l’altar
(mosaic, pedra artificial, material elèctric, paleta...), així com els
canelobres i un Sant Crist d’alabastre. En els comptes de 1947 veiem que les
despeses ascendeixen a 1.593,50 pessetes, mentre que les entrades de l’exercici
(27 socis a 45 pessetes, un parell de col·lectes i un donatiu particular) s’eleven
a 1.413,30 pessetes, la qual cosa implica que hi va haver un dèficit de 180,20
pessetes que va ser cobert amb un préstec de la Confraria del Roser que
segurament no es devia tornar mai.
Les
darreres anotacions d’aquest últim període corresponen a l’any 1948, amb el
nomenament de dos majorals i la constància que existia el deute abans esmentat
amb la confraria femenina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada