Públic que m'escolteu: alcalde, regidors, comissió de festes, família i
amics.
Començaré aquest Pregó de la Festa Major
d'enguany explicant com ha estat la vinculació meva i de la meva família al
poble de Fulleda i aniré fent algunes consideracions que giren a l'entorn
d'aquest arrelament.
Ara
fa trenta anys que vam aparèixer per Fulleda buscant un lloc per passar
l'estiu. Volíem un lloc tranquil on es pogués descansar i alhora, l'Elena, la meva dona, redactés la seva tesi
doctoral. Ens vam instal·lar a tocar de la carretera a ca la Irene, avui
casa de l'Hermín. Vam ser-hi dos estius fins que la casa va canviar
d'amo.
De
veïns hi teníem la família Arbós, amb el padrí dels qual mantenia llargues
converses de temes diversos aprofitant que cada matí baixava l'escala de casa
seva, amb gran dificultat i s'estava al pedrís una bona part del dia, fins que
tornava a pujar lentament l'escala.
A
l'altre costat hi teníem un solar amb una roca de grans dimensions, avui
desapareguda, que havia servit de racó habitual de joc per a incomptables
generacions d'infants del poble.
Encara hi havia una mula, de nom Castanya, que
al vespre quan tornava del tros, qui la menava, home pacient, deixava que les
criatures s'enfilessin al carro per anar al lloc on la tancava, no cal
dir que amb l'alegria general dels menuts entre ells els meus dos fills. En
aquella casa per cert era on anàvem a telefonar.
Anys aquells sense aigua corrent al poble, el
subministre es feia en camions cubes que omplien el dipòsit de la torre i des
d'allí es distribuïa a les cases per la xarxa, a preus astronòmics,
recordo. Sí, sí, fa 30 anys no hi havia ni aigua ni telèfon fàcil a
Fulleda. Increïble per als més joves, oi?
La
Festa Major es feia a l'envelat que es muntava a la plaça cada any per fer-hi
els balls i l'escala en HiFi de nenes i nens. El pregó de Festa Major
acostumava a ser mordaç i recollia algun punt crític de la vida municipal; un
cop acabat els joves feien girar les campanes de l'església en un repic esbojarrat
que avisava a tothom dels dies que venien.
Si
volies anar a la piscina havies d'agafar el cotxe, al principi anàvem a Vimbodí
després era a Tarrés i més tard ja va ser a Fulleda, però haurien de passar
encara alguns anys. Això sí, aquestes piscines que freqüentàvem no eren
d'aigua salada com ara, que atrau als banyistes de pobles veïns.
Passats aquests dos primers estius a Fulleda
vam voltar per altres llocs de Catalunya: primer a la Garrotxa, a la Vall de'n
Bas, on no parava de ploure cada tarda, s'entén que rebi el malnom d'orinal de
Catalunya, a fe de Déu que el té ben guanyat!!!, però per a nosaltres era massa
pluja.
Vist el panorama vam decidir canviar de lloc i
vam provar Platja d'Aro i, a l'Empordà, Viladamat. Noi! Aquí no plovia,
però és que anaves igualment xop tot lo dia, ara de suor, per culpa de la
xafogor pròpia del clima de la costa, vaja que si el que volies era suar no et
calia sortir de Barcelona i anar a l'Empordà. Ja els planyo als de la platja
que hi passen tot l'estiu. Res, no trobàvem el que buscàvem... sense
saber-ho, potser enyoràvem Fulleda?
I
va arribar l'estiu del 93!!! Vam dir-nos "i si tornem a Fulleda, que hi
vam estar tan bé i que hi fa una calor seca de dia que no et fa suar gens i que
a la nit pots dormir de tan fresquet com s'està?” I vam decidir de venir-hi de
nou.
Aquí hem d'agrair l'entusiasme de l'Enric
Gabarró i família que sempre parlaven tan bé de Fulleda. És una cosa que
hem comprovat, en general us agrada acollir a qui ve al poble, de seguida li
feu saber, ja sigui particularment o de forma organitzada com feia l'associacio
dels Fills i Amics de Fulleda: les fonts del terme, el bo del clima, les
virtuts de l'aigua de les fonts, la qualitat de l'oli, del vi... del Banya, del
pa... del Mauriç, etc. No deixeu mai de fer-ho perquè aquest entusiasme
s'encomana i es transmet als forasters.
Com
deia, vam llogar cal Gabarró, aquells pisos immensos que tenen davant de
l'església, quin luxe d'espai!!! Nosaltres ja érem cinc de família doncs
acabàvem de tenir la nostra tercera filla i volíem disposar novament d'un lloc
tranquil per descansar, tant els grans com els petits, però amb tant d'espai com
teníem sempre hi havia convidats, de fet dèiem que obríem la fonda! S’instal·laven
uns darrere els altres: els pares, els amics, els germans, etc.
Van
ser cinc anys que ens va permetre el retrobament de la gent, participar en els
actes del poble i continuar la descoberta de la comarca, fent-la nostra, perquè
ens agrada recórrer els racons més amagats del territori, fins a dia d'avui no
hem parat de fer-ho i encara no ens l'hem acabat...
Parlant de racons..., quina idea més bona té
qui cuida les flors que hi ha al voltant de la construcció militar que et
trobes a la dreta de la carretera anant cap a l 'Espluga Calba; llocs com
aquests mereixen ser recordats i honorats per l'esforç inhumà que van haver de
fer, als anys tràgics de la guerra, les persones represaliades que els van
construir com a mà d'obra forçada.
Aturo aquí el relat dels anys passat per dir
que la vitalitat de Fulleda, aquestes ganes de fer coses: setmana cultural, calçotades
al tros, castanyades, sopars al carrer, gambades, carboneres, caminades a les
eres o pel terme, festa major, reixos
d'Orient, filmació de pel·lícules, club de lectura, casa kintos..., fa de
Fulleda un lloc especial, i això no ve d'ara, ja fa temps que l'Associació de Dones
Marinada -que hi col·labora- porta una marxa que no se l'acaba, i que duri!!!
Al
principi em sortia de referir-me a les dones de l'associació la Marinada com
"les agustines", sé que no els agradava gaire o gens que els ho
digués. Jo no ho deia amb to burleta, creia que aquesta forma d'adjectivar-les
recollia plenament el sentit que per mi té la figura històrica de l'Agustina
Saragossa. Que més enllà del mite va ser una dona del lloc, malgrat néixer a
Barcelona; una dona amb coratge, determinació i empenta, que va entomar la seva
vida tal com se li va presentar i que en circumstàncies extremes no es va
quedar acoquinada per l'adversitat.
Aquesta resposta decidida d'algú que se sent
protagonista no l'atribueixo només a la força del seu caràcter, sinó també a
l'educació rebuda des de petita, en un model d'aprenentatge habitual de la zona
rural que no venia de l'escola sinó que es transmetia de mares a filles, o que
per ser més exacte de les padrines a les nétes.
La
néta enganxada a la faldilla de la padrina tot lo dia rebia a tothora
instruccions, ordres, consells, qui sap si algun clatellot de tant en tant i,
sobretot l'aprovació o no del que acaba de fer. Se li inculcava un seguit de
responsabilitats i d'obligacions diàries tan importants per a la vida familiar
com podia ser baixar a busca l'aigua a la font o d'altres feines, doncs aquesta
formació els havia de servir tota la vida!!!
Jo
reconeixia en aquelles dones de l'associació aquests valors que ben segur eren
els que van configurar el caràcter de tantes dones i també de l'Agustina
Saragossa, figura feliçment recuperada del tot en la festa anual de l'Heroica,
a celebrar el proper 17 de setembre, en la seva quarta edició.
Si
m'he referit a les agustines, ara, altrament vull parlar dels agustins!!!
Agustins? Qui són aquests? Temps enrere hi hagué el grupet dels AGUSTINS,
inicials que volen dir: Associació de Gent Ubicada Sense Tros i Necessitada de
Sarau.....Malauradament avui ja no hi som tots!!! Vagi un record emocionat per
al Genar! Els Agustins va ser un intent il·lusionat d'intervenir amb
dinàmiques i iniciatives engrescadores per implicar-nos en la vida activa de
Fulleda, en un moment de forta polarització al poble, per cert avui
encara no superada del tot. Us animo a tots plegats a treballar en aquest
sentit, jo modestament, és el que intento fer.
Vaig acabant el meu relat de com ens vam anar
implicant més i més a Fulleda. De la plaça vam passar a la Raval. Interessant
el canvi, ni que sembli que no pot ser, si canvies de carrer vius un canvi de
persones amb qui et trobes sovint que fa diferent l'estada al poble.
Fa
vint anys vam comprar ca la Berta, avui rebatejada com a cal Manel, i més tard
el pati del darrere igualment rebatejat com el pati de l'Elena. Aquest any ens
l'hem arreglada; per qui no la situï és on estava plantada una grua durant
tot l'hivern, que va sortir fotografiada al Peti Qui Peti, acompanyada
d'un inspirat poema haiku.
Crec que he explicat que a Fulleda hem trobat tranquil·litat,
gent acollidora i amable, amb una cosmovisió del món adaptada a la terra, que
malgrat els canvis evidents perviu en el temps i deixeu-m'ho tornar a dir, una
fresqueta als vespres d'estiu que val totes les pessetes, -perdoneu
aquesta expressió tan superada, espero!
Us
confesso que sovint m'he refugiat quan per raons de la meva feina de professor
havia de corregir exàmens de cinc o sis grups; perquè la feina del professor no
es limita a les hores de l'aula amb alumnes, com molt bé sabeu els que sou
professors o mestres, què us he dir?, si n'hi ha tants entre nosaltres. Com
n'era d'agradable tancar-me a casa, posar música, i anar fent feina hores i
hores fins a completar tota la correcció. Això sí, agafant-me moments de
desconnexió amb alguna que altra caminada, passejada en bicicleta o darrerament
en moto. La meva mare solia dir-me que tenia el despatx una mica lluny!!!
Us
he resumit com una família de Barcelona sense vincles directes ha trobat
arrelament entre vosaltres fins al punt de sentir-nos molt de Fulleda.
Igualment com passa amb altres famílies que sense tenir-hi arrels ni
obligacions s'estan instal·lant per venir-hi a refer-se del dia a dia de la
ciutat. Perquè potser hi naixeran poques criatures, com va esbombar la
premsa, però no hi ha perill de despoblament mentre continuem incorporant
noves famílies entre nosaltres!!!
Ara
sí que acabo, quan la Comissió de Festes em va proposar de fer el Pregó
d'enguany no vaig trigar gens a dir-los que ho faria amb molt de gust,
oferiment que em van fer a la piscina un dia del mes de juliol. Vull agrair-los
ara públicament de donar-me la possibilitat d'adreçar-me a tots vosaltres. Ha
estat un gran HONOR fer el pregó de la Festa Major 2017 .
Bona Festa Major!!!
Manel Navarro Ferreté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada