dilluns, 23 de febrer del 2009

ARTICLE DE MIQUEL PUEYO AL DIARI SEGRE SOBRE UNA TRAGÈDIA AMB BOMBES SIMILAR A LA DE FULLEDA


L'ofici que més m'agrada

Miquel Pueyo

Delegat del Govern a Lleida


Els quatre de Gurb

QUATRE XIQUETS de Massalcoreig (Manel, Bartomeu, Miquel i Pepito) van morir el 2 d'abril de 1939 al manipular una granada de mà trobada mentre jugaven entre les eres i corrals del poble. No van ser els únics a perdre la vida o quedar malferits, en aquells pobles on la guerra va deixar una gran quantitat de material militar que provocava aquesta mena d'accidents profundament melancòlics.

Molt més terrible que qualsevol altra modalitat de conflicte bèl·lic, la Guerra Civil va segar vides, il·lusions i projectes d'unes quantes generacions (des d'ancians fins a la canalla de la lleva del biberó) i va enfosquir l'existència de les que van venir darrere seu. Es miri com es miri, els catalans i els espanyols de principis del segle XXI tenim arrels en una terra enfrontada, les ferides de la qual no sempre han estat ben curades i on uns més que altres van ser condemnats no només a l'extermini, sinó a la pena suplementària de l'oblit i la desmemòria.

He pensat en tot això quan m'he assabentat que un equip d'investigadors havia identificat els cossos de Gabriel Ivern, Antoni Olivella, Josep Roig i Joan Solé, soldats de Gavà desapareguts l'any 1939, entre les 13 restes exhumades de la fossa comuna de Gurb, a l'Osona. Ara, la Generalitat lliurarà les restes a les quatre famílies, que havien reclamat l'exhumació de la fossa, perquè puguin enterrar dignament els seus familiars, setanta anys després de no saber-ne res. L'exhumació i els treballs d'identificació de la fossa de Gurb han servit per elaborar les bases d'un protocol que definirà les futures actuacions de la Generalitat en aplicació de la llei de Fosses.

En contra de la voluntat d'anorreament dels qui haurien preferit condemnar a l'oblit perpetu els quatre de Gurb, la seua recuperació reforça l'esperança d'aquelles i aquelles que creiem, d'una manera o d'una altra, en l'existència d'una certa -encara que no sempre immediata ni rectilínia- justícia històrica, ni que sigui en la seua versió més poètica.





Segre (22-02-2008)