Dia trist i rúfol
d’hivern d’un febrer enguany força inestable. Ahir, Fulleda va commemorar el
75è aniversari de la mort de cinc joves mentre jugaven –jugaven!, i ara ens pot semblar estrany dir o escriure això- amb
bombes al racó del Bolet, no gaire lluny del poble. Quatre més van quedar
ferits de gravetat, tres dels quals encara són sortosament vius, l’altre va
morir fa poc més d’un any, i dos van poder assistir als actes. Una gent que
després de mesos d’hospitals i cures va anar refent la vida, fundant famílies i
tenint descendència fins arribar a la vellesa, en un exemple de superació i
supervivència.
Missa a les onze,
tres quarts de segle més tard d’aquella altra missa el dia de la tragèdia que
va suposar la represa dels oficis religiosos catòlics fulledencs després de la Guerra Civil. La plaça s’omple
de gent i se saluda a les persones que fa temps que no es veu; fa fresca. La
gent comença a caminar cap al lloc dels fets, amb petits grups, a velocitats
diferents segons la fortalesa de les cames i la manera de ser de cadascú.
Inauguració d’un
senzill monument a les dotze: pedra del país, daus escairats per la natura a la
costa de les Ventoses que dignifiquen el que havia estat abocador de runa, de
brossa, que potser només cercava sepultar el record d’uns fets massa tràgics i
difícils d’assumir per a una petita comunitat com la nostra; petita el 1939, i
encara molt més ara. Una placa, nou noms, un record per a totes les víctimes de
les guerres que malauradament dins i fora del nostre poble són moltes. Breu
introducció de l’alcalde, Jordi Arbós, i les paraules de la Montse Arbós -que van emocionar
els presents i a ella mateixa- sobre aquell infaust diumenge 12 de febrer de
1939 que ha estudiat a fons, remenant arxius i parlant amb la gent que en va
ser protagonista o testimoni d’una manera o altra. Moments de record –“cinc
caixes a la plaça, com si fos ahir”, rememorava una de les presents-,
recolliment, agermanament, unitat. Un ram de flors blanques, símbol de puresa,
al peu del monòlit i multitud de fotografies de grup i familiars... Tornem a
peu, parlant, i el temps aguanta, i encara hi ha més històries que no han estat
explicades sobre la guerra i la postguerra.
A la una, al
sindicat, remirem l’exposició sobre els fets i la guerra a Fulleda, molta feina
amb un resultat destinat a perdurar. Pica-pica i conversa, fem poble, refem
relacions, en un espai de feina ara museïtzat: curres, piques, premsa, cups...
La maquinària de l’antic molí de l’oli i el vell televisor del cafè de la cooperativa
són testimonis muts de gent que s’expressa sobre mil i una coses i que voldria
que tot plegat quedés recollit en alguna publicació per a generacions futures.
Temps al temps... tot arribarà!
Una diada senzilla i
sentida, compartida gairebé en exclusiva per la gent del poble, els familiars i
els amics, sense autoritats de fora vila, si exceptuem l’amic alcalde de
l’Espluga Calba i un regidor de Tarrés, i poca premsa, només la comarcal del SomGarrigues si no anem errats. Un dia pels de casa, per recordar
el passat que ens va fer mal, però també per afermar un futur en comunitat que
ens ha de fer més forts.
A la tarda, una
pluja suau com plor contingut d’anys cau sobre el racó del Bolet...
2 comentaris:
Realment va ser un dia emotiu, una celebració especial d'uns fets i unes persones que mereixien un record. Gràcies a tots els que vau venir, als que tot i voler no hi vau poder ser i al suport que hem rebut per part de les víctimes i familiars dels accidendats.El monument és vostre.
És un espai de la memòria i del record.
Publica un comentari a l'entrada